D’ençà fa un temps que arriben articles i notícies decebedores. Es calcula que un 20% dels joves pateixen trastorns mentals, depressió, ansietats, desordres de conducta, bipolaritat, etc. S’estima que una cinquena part dels menors de 18 anys pateix algun problema de desenvolupament emocional o de conducta i que 1 de cada 8 té un trastorn mental en l’actualitat. Segons Unicef, l’ansietat i la depressió són les malalties de salut mental més comunes. Amb aquestes xifres em pregunto què és el que ha fallat al sistema i en la mateixa societat per una regressió en el benestar emocional i psicològic. Per què pateixen els nostres joves? Per què, malgrat el món avançat, còmode i globalitzat, sentim solitud, incomprensió o manca de comunicació?
Ho tenim tot i no tenim res, el misteri de la vida ha quedat emplaçat per la psicosi i la bogeria col·lectiva, la frenètica successió de fets en cada fracció de segon. L’abús de les xarxes socials, la continua exposició buscant l’acceptació dels altres, el rebuig i el temor de la invisibilitat, els prejudicis vers minories o pensaments estigmatitzats que veuen les seves identitats ignorades o menyspreades. Molts joves no han conegut un món sense accés a Internet i les xarxes socials i per a ells és la seva realitat. Aquest món hiperconnectat i virtual ofereix una xarxa de comunicació, possibilitat de relació gairebé a l’instant, viatjar a qualsevol racó de la Terra des de la nostra cadira, i ampliar els nostres camps de visió, amistats i oportunitats fins fa uns anys impensables. Tot i així, els nostres joves senten frustracions i continua angoixa. La vida que promet ser ideal sembla respondre a estereotips fútils i caducs, superficials en tota la seva magnitud. Aquells rols que potser van robar els batecs de maduixa, l’innocència que lentament es perd per obrir els ulls al món real és ara una accelerada maduresa, pèrdua d’aquella equidistància entre la infància i el món adult. Voràgine encoberta de promeses irisades, infinites entrades sobre una meravellosa i fràgil cabana d’emocions. La ment que perd l’equilibri i comença a navegar sense rumb entre falses aparences i un benestar superficial i irreal. La impressionant bellesa i misteri de la vida potser ha de seguir els seus esglaons universals, pautats i naturals.
Alguna cosa es trenca quan avancem i sotmetem sentiments, personalitat i pensaments a un narcisista enmirallament continuat sense fre. I si imaginem una distòpia ultra còsmica per volar al nostre passat?… Com si es tractés d’un viatger en el temps seria meravellós contemplar el pas de la vida en càmara lenta i gaudint de cada instant fervorosament, de la conversa i l’assossec sense saber gairebé res del que passa a l’altre extrem del món o tenint conversa i opinió de forma constant i compulsiva. Batecs de maduixa, batecs de vida que ens acompanyen fidelment, com viatger en el temps serenant la desenfrenada rauxa..
Sentiments de tristor, soledat , exigències en un món hipercompetitiu i amb una rivalitat extrema.
La màgia del parlar, el poder de la conversa per relativitzar els problemes observant la realitat amb múltiples perspectives que ens permetin una visió global ponderant les innombrables possibilitats i aprenent a creure en el que desitgem, encara que pugui semblar inabastable.
I l’enyorada i assossegada vida que torna…
GINGER TALES 